"no som gaire diferents a aquella gent de Listra"

PAU I BERNABÉ A LISTRA
(Ac l4, 8-20)


Han passat molts anys d’aquells fets, semblaria que hauríem de tenir una visió més ferma del que va succeir. Ho sabem perquè ens ho han explicat, ho hem llegit i rellegit, i ho creiem, però estic segura que no som gaire diferents a aquella gent de Listra.

Pau que amb la força de la fe, rebuda a través de l’Esperit Sant, proclama amb entusiasme la paraula de Déu i en dona testimoni curant malalts, en aquest cas, el paralític, no se n’adona que, aquells a qui van adreçades les seves paraules, no poden entendre que hi hagi un sol Déu. La seva cultura, les seves creences es basen en la varietat de déus. Al veure el que havia fet, van identificar a Pau i Bernabé amb dos dels seus déus als quals van oferir sacrificis. Estaven immersos en una idolatria. De cap manera allò era el que ells volien donar a conèixer.

Tot i havent vist el que van veure, la immensa majoria no va creure en aquest únic Déu..

Avui dia, sabem que hi ha un Déu que donà la vida per nosaltres, que estima a pesar de tot. Però el tenim en mig nostre i tampoc el sabem reconèixer.

I és que, tot i creient que hi ha un sol Déu, tenim d’altres déus i no ens n’adonem.

* Adorem al déu del diner que ens domina i que es capaç de fer-nos fer veritables barbaritats per a posseir-lo. L’home, pel diner, pot maltractar i menysprear, d’entre d’altres coses, més fortes encara, a un altre home.

* Adorem al déu del poder, ens sentim fascinats pel que ens atorga, podem fer més que ...., podem passar pel damunt de... L’home, pel poder, pot trepitjar i enfonsar, pot esclavitzar a un altre home.

* Adorem al nostre jo. Jo i només jo per sobre dels altres.

No, no som diferents, tot i tenint la perspectiva del temps, i de l’amplia coneixença dels fets, caiem en els mateixos errors, adorem a aquests falços déus.

Hauríem d’actuar amb la mateixa convicció i força de Pau, que tot essent apedregat, s’aixecà i continuar el seu camí per donar-nos a conèixer aquest Déu que és de tots. Cal sembrar. Perquè qui sembra sap que no tota la llavor que cau a terra germina, però la que ho fa s’arrela i fructifica. Des de Sant Pau fins als nostres temps hi ha hagut molts sembradors, nosaltres ens toca recollir i tornar a sembrar.

Església Plural

Enllaç d'Església Plural:

http://www.esglesiaplural.cat/

Els evangelis apòcrifs

DIMECRES, 09/04/2008 - 20:00h
Els evangelis apòcrifs

Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya i doctor en ciències bíbliques, és el curador de la primera edició divulgativa dels evangelis apòcrifs
Imatge gran de la noticia

L'església va convertir en canònics els primers evangelis que es van escriure (els de Marc, Mateu, Lluc i Joan). Però la literatura evangèlica va ser molt fructífera els primers segles de la nostra era, i tot el conjunt de relats no reconeguts van passar a anomenar-se apòcrifs. De mica en mica es van oblidar, i la seva existència va quedar circumscrita als experts. Ara, aquestes darreres dècades s'han donat fenòmens literaris (com 'El codi Da Vinci') que han explotat el vessant secret i misteriós dels evangelis apòcrifs. El misteri, amb tot, té els dies comptats: Edicions Proa publica 'Els evangelis apòcrifs', una edició divulgativa a cura d'Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya. Puig defensa l'interès d'aquests evangelis i els reivindica per entendre manifestacions de la cultura popular tan conegudes com el Misteri d'Elx i els Pastorets.

Diu Armand Puig que els evangelis apòcrifs permeten una relectura popular, per entendre millor d'on prové una part del costumisme català. El Misteri d'Elx, els Pastorets o l'Assumpció de la Mare de Déu del 15 d'agost, per exemple, surten dels evangelis apòcrifs. 'Són textos que fonamenten moltes de les expressions populars, artístiques i culturals de tots els temps. Els evangelis apòcrifs complementen els canònics més que entrar-hi en contradicció. I és que la tradició és sempre plural.'

Evangeli, un gènere literari

Els evangelis són aquells textos dedicats a la vida i la paraula de Jesús, que es van escriure entre els segles I i V. Són basats en la tradició oral, perquè ni Jesús ni els seus deixebles no van deixar res escrit. Els de Marc, Mateu, Lluc i Joan daten d'uns cinquanta anys després de la mort de Jesús.

Explica el curador de l'obra que entre els anys 60 dC i 100 dC es va iniciar un gènere literari nou, l'evangeli, a mig camí entre la biografia greco-romana i el relat. En aquell temps es van escriure els quatre evangelis canònics, textos que passen de ser acceptats per una minoria, a ser llegits per una minoria significativa. Els evangelis fan fortuna i les comunitats cristianes demanen més relats sobre la vida de Jesús. És a partir d'aquí que sorgeixen els evangelis apòcrifs.

Però d'evangelis apòcrifs, n'hi ha de dues menes: els que relaten una part de la vida de Jesús i els gnòstics, que són textos més doctrinaris, que intenten de reproduir els discursos de Jesús. El llibre d'Armand Puig s'organitza en dos volums. El primer incorpora els evangelis judeocristians, els evangelis de la infància de Jesús (amb el protoevangeli de Jaume, l'evangeli de Tomàs, l'evangeli del Pseudo-Mateu i la història de Josep el fuster), els evangelis de la passió i resurrecció de Jesús (que inclou l'evangeli de Pere, el de Nicodem i el de Bartomeu), i els evangelis de la mort i l'assumpció de Maria.

Els evangelis gnòstics formaran el segon volum dels evangelis apòcrifs, que sortirà el desembre d'enguany. El volum pot causar molta expectació perquè, entre altres fets, inclourà l'evangeli de Judes, que National Geographic va rescatar, restaurar, transcriure (un 20% del text s'ha perdut) i divulgar l'any 2006. També es transcriurà l'evangeli de Tomàs, el de Maria, el llibre secret de Joan, el primer apocalipsi de Jaume, l'evangeli de Felip i l'evangeli de la Veritat.

Arraconar el misteri

'La meva idea ha estat fer un llibre de divulgació amb un registre solvent, rigorós, precís i alhora àgil i mengívol', assegura Puig. Per això, incorpora a cada evangeli una introducció inicial, per situar el lector, que inclou una selecció bibliogràfica. Després ofereix la traducció del relat, amb notes a peu de pàgina (molt explicatives sobre referències bíbliques, costumistes, teològiques, històriques...). Segons l'editor, Isidor Cònsul, aquest volum es pot convertir en una obra de referència mundial de cara a la divulgació i l'estudi dels evangelis apòcrifs. De moment, ja s'han venut els drets per traduir-lo a l'italià i l'espanyol.

M. S.

L'enllaç d'aquesta notícia i temes relacionats és:
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2810898

Programa Homenatge d'Església Plural

Església Plural homenatja a Lluís M. Xirinacs

L'Associció Germanies ens envia el que segueix:
* Adjuntem el programa de l'homenatge de l'Església Plural a Lluís M. Xirinacs.
Data: Dissabte, 12 d'abril a partir de les 10 h.
Lloc: Orfeó de Gràcia. c. Astúries, 83.
A més dels indicats en el programa (Josep Torrens, Lluís Busquets, Manuel Garcia...), parlarà també, entre d'altres, Joan Sala i Vila. A xirinacs.cat hi podeu trobar la seva conferència: "Xirinacs, vius en la mort" dins l'apartat "Escrits (diversos autors)".

Bona Pasqua a tots

BONA PASQUA 2008 !!!

La M. Teresa Cortina ens ha enviat aquesta felicitació pasqual que us faig extensiva a tots:

BONA PASQUA 2008 !!!

I com que aquest 2008 és l'any Claret i també l'any Casaldàliga aquí tens la meva felicitació Pasqual !!! Que Bona Noticia de Jesús Ressuscitat ens empenyi a tots a Fer Camí i a conrear la flor de l'Esperança !!!

M. Teresa Cortina "M. Teresa Cortina"

i també la BONA PASQUA ! de la Montse Garcia.

La conversió de Saule (Pau)

(Ac 9, 1-25)

Com més t’endinses en l’estudi de la Bíblia i en conseqüència també a la vida de Jesús, més te n’adones que sens dubte va ser un ésser excepcional. Evidentment que per tot creient és ja sabut, però potser ho diem per les poques referències aprofundides que hem fet del personatge. Hom pot pensar en el relat que d’Ell s’ha fet al llarg de la història, com si realment es tractés de l’explicació d’una vida, d’uns fets atribuïts a una persona en concret.

Des del meu punt de vista, i tenint la certesa que es molt limitat, a cada passatge, a cada paràbola, descobreixes que a darrera de la seva pròpia història, fascinant ja de per si, hi ha un missatge, una manera de ser les coses, una manera de viure i de comportament, una filosofia vàlida per a tots els temps.

I no només en la seva vida viscuda en un lloc i en un temps determinat. Sinó que ho vas descobrint també en tots aquells escollits que el van seguir.
Sabia be a qui triava, des dels 12 primers, fins a cada u de nosaltres. Tots tenim una tasca a complir i si creiem que no en tenim cap, tant sols viure estimant ja es la tasca que hem de fer i no es pas poc. Per tant som afortunats que es fixés amb nosaltres.

Sant Pau, home culta, poderós, influent, tenaç, perseguidor, també és escollit per Déu.

Sembla que trenca tots els esquemes de la gent que el seguien, pobres, humils, insignificants, malalts, rebutjats per la societat.

Que ens vol dir Déu amb això?

Que no es mai tard per acostar-te a Ell.
Que per molt pecadors que siguem, sempre trobarem els seus braços oberts.
Que un, a la vida, sempre pot canviar.
Que cal baixar del nostre “cavall de batalla”, els nostres egoismes personals, el nostre orgull, i tocar de peus a terra per seguir un camí més humil.
Que hem de treure’ns els bandatges dels ulls per veure clar a on és Qui ens crida.
Que val la pena lluitar pel que un creu, per la fe en Jesús, encara que siguem malt vistos per la societat d’avui.
Que trencar amb un mal passat, es un acta de fortalesa i llibertat.

Es la conversió de Pau, la que ens fa adonar de les nostres misèries. Reflexionem-hi i ben segur que buscarem la nostra pròpia conversió. Cal no oblidar que aquell que de sempre ha estat seguidor de Crist, no pot pretendre tenir l’exclusivitat del seu amor, l’haurà d’aprendre a compartir amb el nou convertit.

Montse Garcia

El Baptisme d’un etíop

(Ac 8, 26-40)

De vegades els que hem estat batejats, els que intentem formar part de les ensenyances de Jesús, els que som coneixedors de tot el que implica aquest compromís, tendim a pensar que la gent poderosa es diferent a nosaltres. I en certa manera ho son. Es mouen en altres ambients, alts nivells que per una persona humil, li son inaccessibles. Podem pensar que no necessiten a ningú perquè son autosuficients. Ho tenen tot. Però en aquest relat podem entendre, que si a l’home li treus tots els atributs, no som diferents uns dels altres. Despulla qualsevol ésser de les seves vestidures materials i tots som iguals. I ho som perquè tots hem sortit d’un mateix Creador. Abans de ser, ja érem. En cada u de nosaltres Déu ha estat present des de l’inici de tot. Però cada u te el seu moment per descobrir-lo i trobar-lo. La vida ens ha portar a ocupar uns llocs concrets, que de vegades ens han fet determinar la nostra manera d’actuar davant una societat de la qual en formem part.
Podem observar que l’etíop es una persona de gran saviesa, que va a la recerca del que ja porta a dins, però que no ha estat capaç d’entendre encara. Ve de Jerusalem inquiet. Déu li posa davant seu la situació propicia per descobrir el que anhela. I ho fa a través de Felip enviat per l’Esperit. L’etíop deixa ajudar-se a comprendre el que llegia i un cop se li ha revelat dins la seva ment, no te cap dubte en formar part d’aquest Jesús. Per això vol ser batejat, vol unir-se amb Ell i aquesta es l’única manera, pel baptisme.
Amb aquest fet Déu ens ensenya que l’Evangeli es per a tothom, no importa el color de la pell, si ets jueu o no, o si ets de lluny o de a prop. Adonem-nos que al mig del desert, hi ha aigua, el camí d’incerteses i de recerques ha desaparegut. Ara segueix un nou camí, ja no està sol, perquè en el camí de la vida li acompanya Jesús.
En el nostre caminar diari, hi ha molts deserts, i buidors, però ens falta comprometre’ns més encara, per saber trobar aquesta aigua que ens omple i ens dona sentit a la nostra vida.

Montse Garcia

La Guarició d’un Invàlid

(Ac 3, 1-26)

Mireu també a: http://es.catholic.net/cristologiatodoacercadejesus/552/1326/articulo.php?id=3858

Certament llegint aquest text, crec que tota persona humana necessita està curat de la seva pròpia “invalidesa”. L’home necessita trobar aquesta fe que el crida i no sent moltes vegades, per alliberar-se dels seus pecats, de les exclusions que l’envolten i esdevenir persona renovada.

Quantes vegades l’home no es sent atrapat en els seus dubtes, incerteses, en el seu egoisme? Aquestes i més, són les limitacions d’ara i sempre. Una mancança de fe en Jesús, fa que l’home sigui “invàlid”.

Aquesta malaltia del cor que l’oprimeix, pot ésser guarida cercant la Paraula de Déu, seguint al Jesús, que una vegada l’home va lliurar, humiliar i matar. Tot i així Ell ofereix a l’home l’oportunitat de curar-se, de trencar amb les exclusions, de salvar-se, en definitiva d’entrar tots per la “Porta Bonica”.

Aquest paralític malalt físicament i espiritualment, és ajudat i curat per la seva fe, a través dels Apòstols en nom de Jesucrist.

Ha passat de ser malalt a ser curat.
De tenir una vida fosca, a veure la claredat en Déu.
De considerar-se indigne, a ser com un més.
De resignar-se a estar a fora, a traspassar les portes del Temple.

Crec que aquest camí del paralític, ens hi podem sentir identificats nosaltres. També és el nostre camí.
Finalment ell va entrar per la “Porta Bonica”.
Finalment entrarem a la plenitud per la “Porta de la Resurrecció”.

Montse Garcia

La vida de la primera Comunitat

Desprès d’aquell fet extraordinari, d’haver rebut la força de l’Esperit Sant, de ser conscients que Jesús estava viu en ells, els apostols es sentien amb ganes de cridar als quatre vents el seu missatge, allò que Ell els havia ensenyat, la manera d’afrontar les coses i de viure-les. Aquesta manera que fa tants anys va començar i que avui encara ens marca en algunes minories.

Però el que ens hauríem potser de preguntar a trets generals, realment queda avui alguna cosa d’aquella filosofia?

El que va començar essent una comunitat, compartint tot el que es tenia amb tots els membres, ajudant, donant, fins i tot venen els bens d’un per oferir-los a l’altre, avui s’ha convertit en una individualitat. Cada u mira pel seu be, deixant de banda al del costat, o mes ben dit, no ens fixem en el que passa al nostre voltant, allò que em pertany a mi es exclusivament de la meva propietat.

Que ens queda avui del que predicaren els Apostols amb tanta fermesa, dels que foren hereus directes de Jesús, sinó algunes paraules o gestos aïllats que ens sensibilitzen el cor? A on està l’autèntica Església, senzilla, propera al poble, honesta i pobre? es la d’avui? La que veiem cada dia potser si, però hi aquella que només la sentim..?

Aquell acolliment a les cases on junts celebraven l’Eucaristia.., ho palpem avui a les nostres esglésies? Aquelles celebracions joioses amb alegria participatives comunitàriament es poden igualar a les actuals..?

Sabem posar-nos davant d’aquest Déu que tant ens estima, i pregar pels germans nostres que pateixen, que passen dificultats…? O preguem a Déu tant sols per nosaltres mateixos, per que no ens falti aquests bens materials que destrueixen bastant sovint a la persona, per les nostres superacions diàries i perquè no ens falti mai res…? Sabem demanar a Déu..., però que li donem nosaltres?

Allò que Jesús va dir i va fer, ho tenim en compte avui dia? Sabem el missatge i en som conscients que es una bona teoria, que la societat seria mes igualitària, però a la practica, podem renunciar allò que tenim? No. Hem après a ser massa egoistes. Mentre no canviem la nostre manera de ser, d’actuar, ens allunyem cada vegada mes del autèntic missatge de Jesús, que es l’amor entre els homes.

Montse Garcia

La Transfiguració de Jesús

Acostant-se ja el temps de Pasqua, Jesús prepara als deixebles estimats perquè encaixin el que ha de venir. Fins ara el coneixen com el gran home que es, però a partir de la transfiguració el coneixeran com qui realment és, el Fill de Déu, intermediari entre Déu i els homes, més ben dit Ell és el camí que porta a Déu. Coneixeran que després de la Passió, del pas de la mort, hi ha esperança en una nova vida units al Pare. Ells experimenten aquest estat de plenitud.

Coneixen al Jesús-home que ha de patir el dolor, el sofriment i l’abandó a l’ hort de Getsemaní, però amb la seva mort, coneixeran per la Resurrecció la Divinitat de Jesús.

L’home, en el seu viure, experimentarà les seves flaqueses, però si son superades per l’únic camí possible que és el camí de l’amor, arribada l’hora, es veurà transfigurat per la llum de Déu.

Montse Garcia

La vinguda de l’Esperit Sant

La vinguda de l’Esperit Sant
(Ac 2, 1-13)


Imaginem-nos la situació que deurien viure els Apòstols i seguidors en aquell moment.
Després de la mort de Jesús, tot i sabent que havia ressusitat, es sentien sols. Els faltava el Mestre que els guiés, que els orientés. Els faltava aquella empenta que de vegades necessitem per emprendre nous projectes.

Amb la Pentecosta, s’inicia un nou projecte pels Apòstols i pels cristians. Amb la vinguda de l’esperit Sant, els Apòstols i seguidors s’omplen d’una força impetuosa per construir un nou model de convivència, per forjar una Església basada amb la Paraula de Déu.

Son ells els encarregats de que aquesta Església fructifiqui i s’engrandeixi, gràcies a la Força de Déu que reben a través de l’Esperit Sant.

Es la fe absoluta amb Jesús, el Fill de déu, el Ressucitat, el que van conèixer, parlar, compartir i acompanyar fins a la mort, el que els fa ser forts per proclamar la seva Paraula arreu del món.

Ells són els hereus de transmetre a tots aquells que estan receptius a acceptar, siguin d’on siguin, parlin la llengua que parlin, les ensenyances de Jesús i la grandesa de Déu.

Si nosaltres avui som aquí, fent el que estem fent, és per la nostra fe donada per Déu a través de l’Esperit Sant que ve a unir-nos. Una fe que vàrem rebre en el baptisme, una fe heretada potser dels nostres pares, una fe reafirmada en la Confirmació, fa que cada u de nosaltres sigui un testimoni de Jesús. Es així com es fa Església.

Vivint el dia a dia segons les ensenyances de Jesús, seguint el seu camí, servirà de referència per tots aquells que no han estat sensibles de sentir la força de Déu dins dels seus cors.

Hi ha molts moments a la vida que defallim, que cansats de lluitar davant uns fets que ens descol·loquen, no som capaços de buscar aquesta força interior que tothom tenim. Caiem en el abisme de la desesperació. Però la desesperació no porta enlloc.

Déu es amb nosaltres, la nostra fe ens ho recorda. Busquem-lo i sentim-lo. Escoltem el seu esperit que ens convida a recuperar l’esperança.

Montse García

L’autèntica Puresa

L’autèntica Puresa
(Mc 7, 1-23)

Posem un parèntesi a la història i oblidem-nos per un moment del personatge de Jesús.
En mig dels fariseus i Mestres de la Llei que portaven arrelat de generació en generació la Llei de Moisès, molt estrictes en la teoria, però potser menys a la pràctica, com serien avui dia les nostres vides, el nostre comportament, la nostre fe?

Sincerament crec que es bastant igual. Ens han ensenyat i hem après a dir les ensenyances de Jesús, però som capaços de posar-ho en pràctica?

En certa ocasió Jesús preguntà a un dels Mestres de La Llei quin era el Manament més important i contestà: “Oh Israel, estimaràs el Senyor el teu Déu, amb tota la teva ànima, amb tot el teu cor, amb totes les teves forces”. Jesús el respongué i li digué: “ Has dit be, però en hi ha un no menys important que es: estimaràs als altres com a tu mateix”.

Realment hi ha un abans i un desprès de la vinguda de Jesús. Perquè amb Ell les Escriptures, la Llei de Moisès recobren vida, un nou sentit. Moisès va deixar escrit en pedra viva els Manaments de Déu, però Jesús fa que aquests Manaments siguin vius en els cors dels homes. Perquè tot allò que està escrit a la pedra és fred, en canvi allò que surt del cor de l’home es ben viu i adquireix un altre sentit.

Jesús ens fa entendre que si escoltéssim més el que ens ve de dins i no tant del que ve de fora, estaríem més a prop de Déu, el nostre comportament seria més veritable.

“No és pas el que entra per la boca el que pot contaminar l’home, sinó el que en surt d’ella”.

L’autèntica puresa no és palpable, perquè el que surt del cor es un sentiment, una voluntat, fruit de la lliure elecció de l’home i només l’home pot decidir el seu comportament, les seves intencions i les seves accions.

Penso que el camí, les ensenyances de Jesús son tant simples, tan evidents, que fan alhora que costin de portar-les a terme. És l’home que ho complica i retorça cercant allò més rebuscat, complint unes normes rígides que no tenen res a veure amb el que Jesús ens demana.

La dimensió de l’home radica en la bondat del seu cor, tant sols això. El que surt de la bondat, es senzill, noble, gens arrogant ni orgullós, en definitiva les intencions que provenen de la bondat magnifiquen les accions dels homes, no així les accions mecàniques, rutinàries o de tradició, perquè ni han estat pensades prèviament, ni han sortit del cor.

Jesús no ens demana gaire, però ni aquest gaire som capaços de donar-li. Només hauríem de saber estimar, però com fer-ho?

Donaríem les nostres fortunes per seguir a Déu? No.
Donaríem allò que tenim? No. Donem allò que a nosaltres en sobre i que per tant no es nostre perquè abans ho hem pres.
Podem ajudar als altres? Si. Però fins a on? Fins al punt on no ens en ressentim nosaltres.

Realment tenim un llarg aprenentatge a fer, i molt en que pensar, perquè per ara, abans dels altres som nosaltres. Seguim sense entendre el manament més important de Déu.

Montse García

L’home Ric

L’home Ric


Per moltes vegades que llegeixis la Bíblia, sempre trobes quelcom que no has descobert abans. Tot te una interpretació. Jesús ja ens parla clar ja, però costa tant de fer el que ens demana, que necessitem fer una interpretació més nostre del seu missatge, perquè sinó estaríem exclosos i el Regne de Déu estaria molt poc ple. No puc imaginar-ne que Déu
sigui tant dur per negar-nos la eterna felicitat.

L’home ric ha fet tot el que podia fer, ha complert en tots els manaments, potser ha compartit també els seus bens. Però per no donar-ho tot ha de quedar exclòs?

Jesús ens diu que es difícil que un ric entri al Regne de Déu. Però és que jo pel sol fet de no ser ric tinc el cel guanyat?

No, jo m’he d’esforçar, he de fer el que Déu vol que faci i tant sols Ell em pot valorar la meva feina.

Jesús es dur amb el que ens diu, hem de posar-hi de la nostre part per aconseguir qualsevol recompensa. El camí que hem de recorre no tant sols hi ha roses també espines.

Però també ens diu Jesús, que hi ha una esperança per a tots, inclòs per aquest home ric. Perquè per a Déu res li és impossible.

Montse García