L’autèntica Puresa

L’autèntica Puresa
(Mc 7, 1-23)

Posem un parèntesi a la història i oblidem-nos per un moment del personatge de Jesús.
En mig dels fariseus i Mestres de la Llei que portaven arrelat de generació en generació la Llei de Moisès, molt estrictes en la teoria, però potser menys a la pràctica, com serien avui dia les nostres vides, el nostre comportament, la nostre fe?

Sincerament crec que es bastant igual. Ens han ensenyat i hem après a dir les ensenyances de Jesús, però som capaços de posar-ho en pràctica?

En certa ocasió Jesús preguntà a un dels Mestres de La Llei quin era el Manament més important i contestà: “Oh Israel, estimaràs el Senyor el teu Déu, amb tota la teva ànima, amb tot el teu cor, amb totes les teves forces”. Jesús el respongué i li digué: “ Has dit be, però en hi ha un no menys important que es: estimaràs als altres com a tu mateix”.

Realment hi ha un abans i un desprès de la vinguda de Jesús. Perquè amb Ell les Escriptures, la Llei de Moisès recobren vida, un nou sentit. Moisès va deixar escrit en pedra viva els Manaments de Déu, però Jesús fa que aquests Manaments siguin vius en els cors dels homes. Perquè tot allò que està escrit a la pedra és fred, en canvi allò que surt del cor de l’home es ben viu i adquireix un altre sentit.

Jesús ens fa entendre que si escoltéssim més el que ens ve de dins i no tant del que ve de fora, estaríem més a prop de Déu, el nostre comportament seria més veritable.

“No és pas el que entra per la boca el que pot contaminar l’home, sinó el que en surt d’ella”.

L’autèntica puresa no és palpable, perquè el que surt del cor es un sentiment, una voluntat, fruit de la lliure elecció de l’home i només l’home pot decidir el seu comportament, les seves intencions i les seves accions.

Penso que el camí, les ensenyances de Jesús son tant simples, tan evidents, que fan alhora que costin de portar-les a terme. És l’home que ho complica i retorça cercant allò més rebuscat, complint unes normes rígides que no tenen res a veure amb el que Jesús ens demana.

La dimensió de l’home radica en la bondat del seu cor, tant sols això. El que surt de la bondat, es senzill, noble, gens arrogant ni orgullós, en definitiva les intencions que provenen de la bondat magnifiquen les accions dels homes, no així les accions mecàniques, rutinàries o de tradició, perquè ni han estat pensades prèviament, ni han sortit del cor.

Jesús no ens demana gaire, però ni aquest gaire som capaços de donar-li. Només hauríem de saber estimar, però com fer-ho?

Donaríem les nostres fortunes per seguir a Déu? No.
Donaríem allò que tenim? No. Donem allò que a nosaltres en sobre i que per tant no es nostre perquè abans ho hem pres.
Podem ajudar als altres? Si. Però fins a on? Fins al punt on no ens en ressentim nosaltres.

Realment tenim un llarg aprenentatge a fer, i molt en que pensar, perquè per ara, abans dels altres som nosaltres. Seguim sense entendre el manament més important de Déu.

Montse García